Per què migrar a la versió 3 de la Llicència Pública General

per Richard Stallman

S'ha publicat la versió 3 de la Llicència Pública General (GPL) de GNU, i això permet que els paquets de programari lliure sota la versió 2 de la GPL puguin migrar a la nova versió. Aquest article explica per què és important actualitzar la llicència.

Primer que res, és important observar que l'actualització és facultativa. La GPL en la seva versió 2 continuarà sent una llicència vàlida, i no passarà res desastrós si alguns programes es queden sota la versió 2 de la GPL mentre que altres passen a la versió 3. Aquestes dues llicències són incompatibles, però això no és un problema seriós.

Quan diem que la GPLv2 i la GPLv3 són incompatibles, volem dir que no hi ha una manera legal de combinar, en un mateix programa, codi sota la GPLv2 amb codi sota la GPLv3. Com que les dues són llicències amb copyleft, cadascuna diu: “Si s'inclou codi sota aquesta llicència en un programa més ampli, aquest programa més ampli també ha d'estar sota aquesta llicència.” No hi cap manera de fer-les compatibles. Podríem afegir a la GPLv3 una clàusula de compatibilitat amb la GPLv2, però no serviria de res, ja que la GPLv2 necessitaria una clàusula similar.

Afortunadament, la incompatibilitat de les llicències només ens ha de preocupar quan vulguem lligar, barrejar o combinar el codi de dos programes diferents en un sol programa. No hi ha cap problema en tenir junts en un mateix sistema operatiu programes sota la GPLv3 y la GPLv2. Per exemple, la llicència de TeX i la llicència d'Apache són incompatibles amb la GPLv2, però això no ens impedeix tenir TeX i Apache en el mateix sistema amb Linux, Bash i GCC, ja que són programes independents. Igualment, si Bash i GCC migren cap a la GPLv3 i Linux es queda sota la GPLv2, no hi haurà cap conflicte.

Mantenir un programa sota la GPLv2 no crearà problemes. La raó per migrar és el conjunt de problemes que la GPLv3 resoldrà.

Un dels principals perills que la GPLv3 permetrà evitar és la tivoització. [N. del T.: les pràctiques poc ètiques de l'empresa TiVo van portar Stallman a crear aquest terme.] La tivoització ha comportat l'aparició de dispositius (anomenats “appliances”) que contenen programari sota la GPL que no es pot canviar, perquè el dispositiu s'apaga si detecta que el programa s'ha modificat. La raó de fons d'una tivoització és que el programa té unes funcionalitats que el fabricant pensa que la gent voldrà canviar, i intenta impedir-los-ho. Els fabricants d'aquests dispositius es beneficien de la llibertat que proporciona el programari lliure, però no deixen que vosaltres us en beneficieu.

Alguns argumenten que la competència entre dispositius en un mercat lliure serà suficient per mantenir a ratlla aquestes funcionalitats repugnants. Potser la competència eviti funcionalitats inútils i arbitràries com ara “S'ha d'apagar entre la una i les cinc de la tarda, cada dimarts”, però, així i tot, la seva elecció no és la llibertat. La llibertat significa poder controlar el que fa el programari, i no merament poder suplicar o amenaçar als que el controlen.

En l'àmbit crucial de la gestió de restriccions digitals (Digital Restrictions Management o DRM; funcionalitats perverses dissenyades per restringir l'ús de les dades de l'ordinador) la competitivitat no ajuda, perquè tota competència veritablement rellevant està prohibida. D'acord amb la Digital Millenium Copyright Act i altres lleis similars, és il·legal, als Estats Units i a molts altres països, distribuir lectors de DVD que no limitin a l'usuari seguint les regles oficials de la conspiració DVD (el seu web és http://www.dvdcca.org/, però no sembla que s'hi hagin publicat les regles). El públic no pot rebutjar la gestió de restriccions digitals comprant lectors de DVD sense restriccions, perquè no n'hi ha. Poc importa entre quants productes pot escollir: tots porten les mateixes cadenes digitals.

La GPLv3 garanteix que sou lliures de treure aquestes cadenes. No prohibeix els DRM o altres funcions. No posa cap límit a l'addició o a la retirada d'una funcionalitat essencial d'un programa. En lloc d'això, garanteix que sou tan lliures de treure funcionalitats perverses d'un programa com el distribuïdor va ser-ho d'afegir-ne. La tivoització és la seva manera de negar-nos aquesta llibertat; per protegir la nostra llibertat, la GPLv3 prohibeix la tivoització.

La prohibició de tivoitzar s'aplica a tot producte del que s'espera que els consumidors en facin ús, ni que sigui ocasionalment. La GPLv3 només tolera la tivoització en productes destinats gairebé exclusivament a negocis i organitzacions.

Una altra amenaça a què fa front la GPLv3 és la dels acords sobre patents com ara el pacte entre Novell i Microsoft. Microsoft vol utilitzar els seus milers de patents per fer que els usuaris paguin a Microsoft pel privilegi d'utilitzar GNU/Linux, i va fer aquest pacte per intentar aconseguir-ho. L'acord ofereix als clients de Novell una protecció molt limitada respecte a les patents de Microsoft.

Microsoft va cometre alguns errors en el pacte amb Novell, i la GPLv3 està pensada per aprofitar-los contra Microsoft, estenent aquesta protecció limitada a tota la comunitat. Per treure profit d'això, els programes han d'utilitzar la GPLv3.

Els advocats de Microsoft no són estúpids, i poden evitar aquests errors la propera vegada. Per això, la GPLv3 diu no hi haurà “propera vegada”. Publicar un programa sota la GPLv3 el protegeix de les futures temptatives de Microsoft de fer que els distribuïdors cobrin als usuaris royalties per a Microsoft.

La GPLv3 també proporciona a l'usuari protecció explícita sobre patents en front dels creadors i els distribuïdors de programes. Amb la GPLv2, els usuaris confiaven en una llicència de patent implícita per assegurar-se que la companyia que els havia proporcionat la còpia no els demandaria per infracció de patent, ni a ells ni a les persones a qui donessin còpies.

La llicència de patent explícita de la GPLv3 no va tan lluny com hauríem desitjat. Idealment, hauríem fet renunciar a tota patent de programari a tothom que distribuís codi sota la GPL, igual com ens agradaria fer-ho amb tothom que no distribueix codi sota la GPL, perquè no hauria d'haver-hi patents de programari. Les patents de programari són un sistema absurd i viciós en què els desenvolupadors de programes corren el risc de ser demandats per companyies o grans corporacions de què mai no havien sentit parlar. Els programes grans combinen habitualment milers d'idees, de manera que no és cap sorpresa que apliquin idees cobertes per centenars de patentes. Les grans corporacions posseeixen milers de patents, i les utilitzen per intimidar als petits desenvolupadors. Les patents ja estan obstaculitzant el desenvolupament de programari lliure.

L'única manera de fer segur el desenvolupament de programari és abolir les patents de programari, i aspirem a aconseguir-ho algun dia. Però no podem fer-ho mitjançant una llicència de programari. Qualsevol programa, lliure o no, pot ser víctima d'una patent de programari en mans d'un tercer que no hi té res a veure, i la llicència del programa no ho pot impedir. Només sentències judicials o canvis en les lleis sobre patents poden protegir el desenvolupament de programari. Si haguéssim intentat fer-ho amb la GPLv3, hauríem fracassat.

Per aquesta raó, la GPLv3 intenta limitar i canalitzar el perill. En particular, hem intentat salvar el programari lliure d'un destí pitjor que la mort: esdevenir propietari per culpa de les patents. La llicència explícita de patent de la GPLv3 estableix que les companyies que utilitzen la GPL per donar als usuaris les quatre llibertats no poden tirar-se enrere i utilitzar les seves patents per dir a alguns usuaris "això no va per tu". També els impedeix aliar-se amb altres titulars de patents per fer-ho.

Altres avantatges de la GPLv3 són una millor internacionalització, una rescissió més suau, suport per BitTorrent i compatibilitat amb la llicència d'Apache. En resum, raons de sobres per actualitzar la llicència.

Un cop publicada la GPLv3, és improbable que no hi hagi més canvis. Si sorgeixen noves amenaces a la llibertat dels usuaris, haurem de desenvolupar la versió 4 de la GPL. És important assegurar-se que els programes no tindran problemes per migrar a la GPLv4 quan arribi el moment.

Una manera de fer-ho és publicar els programes sota la “versió 3 de la GPL o qualsevol versió posterior”. Una altra és que tots els col·laboradors d'un programa nomenin un apoderat que pugui prendre decisions sobre la migració cap a futures versions de la GPL. La tercera via és que tots els col·laboradors escullin a un titular del copyright i li cedeixin els dret d'autor; el titular estaria capacitat per actualitzar la llicència. D'una manera o d'una altra, els programes haurien d'oferir aquesta flexibilitat per a les futures versions de la GPL.